Definició

Es tracta de textos breus interpretats en estudis televisius o escenaris, en els que es presenta una visió humorística sobre diversos temes (socials, quotidians) dirigits a una audiència propera, sempre conservant la calidesa del teatre.

S’escriu exclusivament per ser representat, tot i que s’han donat casos de llibres recopilatoris de monòlegs.

Estructura

Tot i dir-se monòleg, el monòleg humorístic està ple de diàlegs, preguntes retòriques i representacions.

L’estructura del monòleg és sempre la mateixa i es reconeix fàcilment: introducció, desenvolupament i conclusió.

-       Introducció: La finalitat de la introducció és captar l’atenció de l’espectador, interessar-lo, i establir la línia temàtica del monòleg.

Amb aquesta finalitat l’humorista empra diferents recursos com una pregunta retòrica curiosa, una cita d’alguna dada estadística interessant, una anècdota personal... recordem que la intenció és captar l’interès de l’espectador.

-       Desenvolupament: L’estructura més comuna parteix del tema principal i el va desglossant en subtemes, exemples, seqüències relacionades...

-       Conclusió: La conclusió és curta, i remet a la pregunta, anècdota o estadística de la introducció per donar-li un aire conclusiu tot fent l’últim acudit del monòleg. 

Característiques

Algunes característiques a nivell lingüístic són:

-       Estil col·loquial: el llenguatge és clarament de carrer, proper al públic. Sovint és una mica groller, i l’insult forma part del vocabulari emprat pel monologuista. Aquest estil col·loquial també comportarà l’ús de refranys i frases fetes, que fan el text més proper al públic.

-       Diàleg: és l’essència del monòleg. Proporciona dinamisme a l’espectacle  i permet al monologuista dir coses en boca d’altres persones, i poder valorar aquestes intervencions, fins i tot criticar-les.

Pot arribar a ser molt curt, de manera que l’humorista no el presenta ni anomena els interlocutors, simplement introdueix el “microdiàlec” entremig del text.

-       Forma impersonal: En els monòlegs és molt corrent l’ús de la forma impersonal (segona persona del singular) per anomenar casos generals, i tothom es pugui identificar amb el que s’està dient.

-       Ironia: La ironia és clau en els monòlegs, és un dels elements que provoca el riure del públic. Pot ésser més subtil o més descarada, però en tot monòleg la ironia està constantment 

Recursos

-       Jocs de paraules: una part important dels acudits d’un monòleg no tenen l’origen en accions o escenes gracioses, si no que la gràcia recau en el propi llenguatge. És el cas dels jocs de paraules, polisèmies, homonímies, paraules difícils de pronunciar, etc.

-       Comparacions i metàfores: són un recurs humorístic força simple i que dóna molt resultat. Una comparació ben trobada acostuma a ser molt riguda pel públic.

-       Hipèrboles: en el llenguatge humorístic les exageracions juguen un paper molt important, ja que un dels objectius és caricaturitzar la societat, els comportaments humans, etc. Les hipèrboles permeten fer notar la comicitat en la situació que li convé a l’humorista.

-       Personificacions: la personificació és un recurs humorístic que permet atribuir sentiments i emocions als objectes, fins i tot fer-los parlar i pensar. Això dóna molt de joc al monologuista, que pot interactuar amb qualsevol objecte amb finalitat còmica.

-       Punchlines: la comèdia sovint ens porta a un clímax, que sovint és una frase clau sorprenent o una acció culminant dins la trama còmica. Aquest clímax s’anomena punchline (de l’anglès culminació, remat).

-       Rèpliques: Moltes vegades, per potenciar aquest clímax, hi ha una rèplica: una frase inesperada que rebat la anterior. Quan els riures de la primera frase clau comencen a disminuir, s’ha de sorprendre al públic amb una altra línia còmica més potent que l’anterior, que provocarà riures més intensos en l’espectador. Hi pot haver més d’una rèplica, però el sentit ha de ser ascendent (de menys potència còmica a més)

-       El retard: Per fer més efectiu un punchline, de vegades es retarda. Tothom veu a venir que s’acosta un clímax però, com més duri l’espera (dins d’uns límits lògics), més es potenciarà el punchline.

-       Records: Recordar una escena graciosa o acudit que s’ha fet anteriorment però en un altre context és un bon recurs. Normalment es tracta d’una frase que sense els esdeveniments anteriors no s’entendria, però que amb el record de l’escena anterior resulta graciosa.

-       Girs sobtats: Sovint diverteixen al públic els girs inesperats en una acció o en la trama còmica. Per exemple, un personatge pot estar mantenint amb fermesa una opinió i llavors passa alguna cosa inesperada que el fa canviar dràsticament d’opinió.

-       La regla de tres: quan muntem un acudit, acostuma a ser efectiu construir dos branques en fals i que la tercera sigui el punt culminant. Dos seria poc i quatre massa.