dilluns, 9 de desembre del 2013

Monòleg de Luís Pedrahita i comentari




El hombre, desde sus orígenes, siempre ha deseado saber lo que es una naranja. Arrojad luz sobre el tema, pero es imposible.
Ya lo dijo el poeta: qué lástima ser luciérnaga y tener una luz en el culo, alumbrando a ese ojo que allá donde mire todo lo ve oscuro. No sabemos nada. No sabemos nada de las naranjas. ¿Qué sabemos de las naranjas? “Que son naranjas”. Ya, pero, ¿Qué fue antes, el color o la fruta? ¿Llamamos naranja a la naranja por el naranja? ¿O llamamos naranja al naranja por la naranja? ¿Eh? Es que no se puede saber, no se puede saber...
Habría que ver fósiles de la época, estudiar fósiles. ¿Hay algún arqueólogo en la sala? Nunca vienen arqueólogos al club de la comedia. Pero es normal, estarán en Grecia que creo que han descubierto una ruina nueva ahora.
Habría que ver fósiles de la época, de la época de las naranjas, del “naranjoceno”. Hace millones de años, precisamente de esa época es la fruta escarchada, la naranja escarchada, que hoy nadie se come en navidad.
Fósiles de aquellos homínidos chepudos, peludos, encorvados, que recorrían la faz de la tierra con aquellos andares peculiares... (Imita a un homínid)
Si no hay arqueólogos me lo invento. Y aquellos homínidos recorrían la faz de la tierra, sin herramientas de comunicación poniendo nombres a las cosas que se iban encontrando. Y por primera vez, delante de un naranjo, dijo uno...
                    Eeeeh (grunyint)
Y dice el otro:
                    ¿Eeh de qué?
Y dice:
                    Eeeeeh naranja
Y el otro:
                    Eeeeh naranja... ¿Lo dices por la fruta?
No sabemos nada de las naranjas, nada... ¿Qué sabemos?, ¿Qué sabemos?
Son redondas, como las aspirinas; tienen vitamina C, como las aspirinas; son perfectas para cuando a tu pareja le duele la cabeza, si porque ella coge una aspirina y se la toma y tu coges una naranja y te la pelas.
Sabemos que sirven para hacer zumo, lo que no sabemos es: ¿Por qué ese zumo en un bar está a precio de barril de Brendt? 4.75 un zumo, oye, que tienes que exprimir una naranja, no un tigre. Y además ni siquiera la exprimes tú, que la exprime una máquina gigante, y del infierno, con toboganes y cuchillas... No se me ocurre una muerte más cruel para una naranja. No, que va ilusionada, dice “Ala, un tobogan! Iuuuuu ptffff”
Bueno, puede que haya una cosa más cruel, una cosa más cruel, el exprimidor de casa, el casero, el eléctrico ese que estás ahí “ñaaaeeeeeaaa” (soroll d'un exprimidor) Y te asalta una duda que es: ¿Hasta cuando se puede exprimir una naranja? La ONU debería tomar cartas en el asunto porque hay gente que se pasa. Hay gente que la deja más fina que la placenta de un hámster. Además esto está exprimiendo, tú estás ahí “ñaaaeeaaa” (soroll d'un exprimidor) esto exprime hacia la izquierda “ñeeeaaaa” y cuando no puede más hace “ñiiii” y exprime hacia la derecha, es como el sistema electoral español, igual.
Y luego está el zumo de bote, que pone “zumo de naranja 100 % natural”. Qué huevos, ¿No? El que diga que eso sabe a naranja es que no ha probado una naranja en su vida. Eso sabe... a mueble de madera recién pintado. Y el que diga que no es que no ha probado un mueble de madera recién pintado en su vida. Un sabor entre madera y pintura... como aquella bebida de polvos, no sé si os acordáis, que venía en un sobre metálico como los cartuchos de tinta de la impresora. No voy a decir marcas, solo diré que era la bebida comercial más parecida al veneno que ha existido jamás. Aquello era tan químico... Aquello era tan químico que tú te bebías un litro entero y meabas frenadol. No sabemos nada de las naranjas, ¿Qué sabemos? ¿Sabéis algo?
Han tenido hijas, sí, las mandarinas. Pero ¿Qué ley azarosa rige qué mandarina lleva pegatina y qué mandarina no? ¿Eso como va? No tengo ni idea ¿eh?, me imagino un tío en la cadena de montaje de mandarinas con una pistola de pegatinas, viendo pasar y diciendo:
“esta no, esta no, esta no, esta sí” (fa soroll de disparar una enganxina i bufa la pistola). “Esta no, esta no, esta no, esta no, esta sí.” (fa soroll de disparar una enganxina) “Esta no, esta no, esta no, esta no, esta papelito (fa soroll d'embolicar la mandarina amb un paper) Para qué es ese papelito fino, blanquecino, que va la mandarina humillada, va disfrazada de polvorón, ¿Para qué es ese papel? Y dice “es para proteger la piel”. Pues se lo pongan los alemanes en Benidorm.
Hay dos tipos, hay dos tipos de piel de mandarina. Está la mandarina de piel prieta, esa mandarina que lleva la piel tres tallas menos, que tú la ves y dices “mandarina... no te tenías que haber puesto esta piel, vas marcando gajo.”
La culpa es de los padres, que las visten como frutas. Esa mandarina de piel prieta que nada más verla dices “Va a costar pelarla”. Te tienes que ganar la piel a golpe de uña, centímetro a centímetro, y cuando terminas de pelar la mandarina te huelen las uñas a naranja durante tres meses. Un consejo, ese día te las cortas y te valen de ambientador para el coche.
Luego está la mandarina de piel gruesa, la mandarina esa que lleva la piel tres tallas más. Esa mandarina de piel rapera, va ahí sobrada, holgada, la piel, la puedes pellizcar si quieres, hincar la uña, la agitas y está suelta a dentro hace “tutupuntunpun...” (representa el soroll) Es como cuando agitas la cabeza de una modelo, que hace “tutupuntunpun...” (representa el soroll)
¿Hay alguna modelo en la sala? Es para explicarle el chiste, nada más, ¿eh?
Y ahora que ya sabemos lo que es una naranja, cada uno que busque su otra mitad. A veces será dulce, a veces será amarga, os clavaréis las uñas, os dejaréis la piel, y tened por seguro que os exprimirán primero por la izquierda y después por la derecha.
Muchas gracias señores.


Lín. 1-5: introducció.
-       Lín. 1-2: Plantejament del tema.
-       Lín. 3-4: Frase còmica amb el doble sentit de la paraula ull, sense relació amb el tema que exposarà.
Lín. 6-31: L’origen de la paraula “naranja”
-       Lín. 6-9: Plantejament de la pregunta. “què va ser abans, la fruita o el color?”
-       Lín. 12-13: Acudit sobre la crisi grega basat en el doble significat de la paraula “ruina”.
-       Lín. 14-15: Adaptació de la forma típica de les èpoques prehistòriques (“holoceno”, “paleoceno”, etc.) a la hipotètica època de les taronges.
-       Lín. 20: Interpretció còmica de la manera de caminar d’un prehistòric.
-       Lín. 21: Acudit fent referència a l’observació anterior de que no hi havia cap arqueòleg a la sala.
-       Lín 25-31: Representació mitjançant un diàleg de la invenció del mot “naranja”.
Lín. 32-35: comparació de les taronges amb les aspirines.
-       Lín. 35: acaba l’enumeració de semblances amb un acudit provinent del doble sentit del verb “pelar” i també de les poques ganes de sexe que té una dona amb mal de cap.
Lín. 36-60: Comentaris sobre el suc de taronja.
-       Lín. 36-49: Reflexions sobre el suc de taronja espremut al moment.
-     Lín. 37: Crítica al preu del suc de taronja comparant-la amb exprimir un tigre.
-     Lín. 38-39: canvi de context de les màquines espremedores des del punt de vista de les taronges, imaginant-les així com un infern per elles.
-     Lín. 40: Personificació còmica de les taronges al passar per l’espremedora.
-     Lín. 43-44: Pregunta retòrica.
-     Lín. 44-45: Personificació graciosa on implica a la ONU en el tema del “mal tracte a les taronges”
-     Lín 45-46: Comparació de una taronja massa exprimida amb la placenta d’un hàmster.
-     Lín. 46-49: Acudit fruit de la comparació entre l’espremedora de taronges i el sistema electoral espanyol. Crítica a la política.
-     Lín. 50-60: Reflexions sobre el suc de taronja de pot.
-      Lín. 50: Mofa a la etiqueta “100 % natural” dels sucs de pot.
-      Lín. 54-55: Acudit amb l’expressió “No ho ha provat en la sa seva             vida”
-     Lín. 58-59: Acudit comparant el frenadol amb una beguda artificial amb gust de taronja (segurament el tanque)
-     Lín.: Pregunta que introdueix el següent subtema.
-     Lín.: Representació còmica de com funciona l'etiquetat de les mandarines (també quan s'emboliquen amb paper).
-     Lin.: Personificació, ja que atribueix a una mandarina l'estat d'humiliació.
-     Lín.: Acudit fent referència al paper de les mandarines i com se'ls crema la pell als Alemanys a Benidorm.
-     Lín.: Distinció entre dos tipus de mandarina segons la pell.
-     Lín.: Comentaris sobre les mandarines de pell estreta.
-     Lín.: Personificació al atribuir talles (com les de roba de persona) a les pells de mandarina i suposant que la mandarina escull la seva pell.
-     Lín.: Acudit tret de l'expressió “vestir como una fruta.”
-     Lín.: Acudit a partir de l'olor que queda a les ungles al pelar una mandarina.
-     Lín.: Comentaris sobre la mandarina de pell ampla.
-     Lín.: Personificació al tornar a parlar de talles de pell de mandarina, relació entre la pell ampla i la roba rapera.
-     Lín.: Representació del soroll de beat box, relacionant-lo amb el soroll de sacsejar una mandarina.
-     Lín.: Relació del soroll de sacsejar una mandarina amb el de sacsejar el cap d'una model, seguint el tòpic que les models tenen el cervell petit.
-     Lín.: Pregunta retòrica i continuació de l'acudit anterior donant per suposat que una model no hauria entès l'acudit.
-     Lín.: Conclusió a base d'elements anteriors del monòleg.
-     Lín.: Joc amb el doble sentit de les frases “clavar las uñas” i “dejarse la piel”.
-     Acudit final fent referència a la comparació anterior entre el sistema electoral espanyol i l'espremedora de taronges.

Comentari

Luís Pedrahita té un estil molt característic. Adopta una postura de setciències, contràriament a molts monologuistes, que prefereixen fer-se els tontos.
Utilitza una veu falsa, molt forçada, com a part del personatge que ha creat per representar els monòlegs.
La temàtica el distingeix molt de la majoria de monologuistes, ja que mai parla d'anècdotes pròpies. Ell analitza fets de la vida quotidiana amb un humor molt subtil i intel·ligent.
Sovint fa preguntes al públic que respondrà ell a continuació en clau d'humor. En aquest monòleg, per exemple, pregunta: “Qué fue antes, el color o la fruta?”
o “Hasta cuando se puede exprimir una naranja?”
Luís Pedrahita utilitza molt les representacions. Imita sorolls (soroll de l'espremedora, veu d'un homínid) i també representa accions (caminar d'un homínid, etiquetatge de les mandarines).
Un gran assoliment del monòleg comentat que també podem observar en altres monòlegs de l'autor és que el tema és només un i molt concret. En aquest cas parla de les taronges i les mandarines, un tema que a priori no dóna tant de sí com per construir un monòleg de 10 minuts.
A diferència del monòleg de Berto Romero, aquest és més explicatiu, i només hi ha un diàleg en tot el text.
La introducció i conclusió són molt encertades, l'estructura perfecte i la qualitat dels acudits molt bona. Tot això fa d'aquest monòleg un dels millors escrits en llengua espanyola.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada