Història

Les primeres formes de monòleg semblants a l'actual les trobem en la commedia dell'Arte i el voldevil, sobretot a partir del segle XVIII. En el segle XIX ja hi havia alguns conferenciants (com Mark Twain) que explicaven històries humorístiques. Durant el segle XX comença a aparèixer a EEUU l'humor tal com l'entenem avui en dia. Neix la stand-up comedy, en la qual el comediant interpretava monòlegs i interactuava amb el públic mitjançant diàlegs.

El primer club de comèdia es va crear a Nova York l'any 1962 i des de llavors es va anar popularitzant la stand-up comedy en clubs nocturns, teatres i a la televisió. Alguns dels còmics més populars de l'època són Richard Pryor i Bill Cosby.

A Espanya el monòleg va arribar a la dècada del 1960 segurament amb Miguel Gila, famós pels seus diàlegs per telèfon. També durant els 60 es va fer popular Joan Capri amb els seus monòlegs en Català. Als anys 80 apareix la figura de Pepe Rubianes, un gran monologuista i imitador.

El primer a incloure monòlegs a la televisió (copiant el format americà) fou Andreu Buenafuente, que obria cada nit el seu programa amb un monòleg on explicava en clau d'humor temes d'actualitat o inquietuds personals. Aquest humorista, que gaudeix de molta fama a nivell espanyol, segueix estrenant programes amb el mateix format i actualment amb la col·laboració de l'humorista Berto Romero.

A principis de segle XXI s'han creat dos programes que han acabat d'estendre i popularitzar el monòleg humorístic: El club de la comedia i Nuevos Cómicos. Ambdós programes se sostenen únicament amb la retransmissió de diversos monòlegs un darrere l'altre, sense cap més atractiu que escoltar els humoristes fent monòlegs d'uns 10 minuts cada un. A través d'aquests programes s'han popularitzat humoristes com David Callejón (David Guapo), Berto Romero, Goyo Giménez i Hovik Keuchkerian, entre d'altres.

entrevista a berto romero

Entrevista amb Berto Romero (sense modificar)

• En els monòlegs hi ha espai per a la improvisació?

En el meu cas hi ha un cert espai per a la improvisació, però cada cop és més petit, jo quan començo amb un monòleg necessito canviar-lo bastant per arribar a fixar-lo, llavors les primeres 40 actuacions són molt diferents, hi ha més improvisació, i amb aquesta improvisació vaig fixant el que m'agrada i treient el que no m'agrada, a mida que ho vaig fent el que hi ha és més el que m'agrada i per tant s'ha de tocar molt menys. A mida que va avançant cada cop improviso menys, però si que hi ha un cert espai.

• Quins temes funcionen més al públic actual?

Normalment les coses que la gent coneix, amb les quals la gent s'identifica, coses que ens passen a tots, tu ho expliques en primera persona i la gent les riu molt. Tots compartim una sèrie de coses en la mateixa societat que si tu les expliques fan gràcia. Això és bastant universal.

I després hi ha temes que fan més gràcia i temes que en fan menys. Contràriament al que la gent es pensa quan et diuen “fot canya, parla de les coses xungues que estan passant”, contràriament al que la gent pensa quan el públic ho escolta a la gent se li congela bastant el riure. Els temes que són fotuts continuen essent fotuts dins d'un teatre. És anar provant cada tema i veure com funciona. Si funciona bé, i si no, no.

• Tries primer el tema del monòleg, o vas apuntant idees sobre la marxa?

Jo no, a mi se'm van acudint coses que em fan gràcia, les vaig desenvolupant (a cada una li dono el desenvolupament que crec que necessita) i després les ajunto totes. Les intento agrupar per temes si puc i si no no. M'agrada que el monòleg sigui com una corrent de pensament que va d'una cosa a l'altra. Però no em poso a dir “ara vaig a escriure sobre tal cosa”, no m'agrada fer-ho així perquè es torna tot molt mecànic.

• Algú t'ajuda a crear els monòlegs?

Jo treballo molt amb un guionista que es diu Rafel Barceló que és el guionista més de confiança de tota la vida i treballem molt junts. Treballem de moltes maneres diferents. De vegades li dic “hosti, he tingut aquesta idea però crec que la desenvoluparàs millor tu que jo” i llavors ell la desenvolupa. O li dic “he escrit això, mira-t'ho a veure si se t'acudeixen coses noves”. O a vegades seiem i mirem temes i ens els repartim, després m'ho torna a mi i jo ho torno a refer i ens ho anem passant d'un a l'altre.

• Un consell per algú que comença?

El consell més important és que parlis del que tu coneixes, encara que sigui una estupidesa, encara que sigui una xorrada. Tu domines molt d'un joc d'ordinador x, parla del que coneguis perquè llavors serà veritat. Com més veritat sigui més t'ho creuràs. Encara que després fantasiegis i te'n vagis de la bola i diguis mentides, perquè mentir és molt important en els monòlegs. No perquè sigui veritat ha de ser graciós, no perquè sigui veritat la gent riurà. Després ho has d'amanir i posar-li molta mentida i enganyar molt i exagerar i tal. Però que el punt de partida siguin coses que tu coneixes perquè et sentiràs més còmode i la gent s'ho creurà. En el teu cas, per exemple, no facis un monòleg sobre la vida en parella, encara que tinguis parella, perquè se't veu molt jove, i a la gent li costarà, dirà “és un nen”. Si se't veu jove, juga a que se't veu jove, coses que et passen per ser jove o perquè la gent et vegi jove.

• Has tingut problemes per no ofendre la gent en algun tipus de monòlegs?

El problema el tenen tots els que s'ofenen, aquest és el seu problema.

Si, però no hi penses, si després passa demanes perdó o corregeixes un tros, o el que sigui perquè tampoc tinc ganes d'anar-me barallant amb la gent contínuament, però la gent s'ofèn molt, és una cosa que cada cop va a més, abans la gent no s'ofenia gaire, ara cada cop s'ofèn més... no m'ho plantejo a l'hora d'escriure-ho, si després em trobo que he fotut la pota o que algú s'ha enfadat intento esquivar-ho com sigui, però tampoc toco temes que siguin molt específics d'enfadar a ningú.

• Costa molt aguantar-te el riure en algunes actuacions?

No em faig cap gràcia jo, perquè ho he fet tantes vegades que no em fa cap gràcia. De vegades ric quan interactuo amb l'Ivan, el guitarrista, de vegades em deixa anar alguna cosa que no m'esperava i ric i no passa res, la gent se'n adona. Quan la gent em veu riure se'n adona que t'ho estàs passant bé i que has sortit un moment de la funció. No està bé fer-ho moltes vegades perquè llavors es veu que és trampa i la gent diu “aquest tio no és professional” però si passa de tant en tant està bé.

• I en les actuacions has tingut gaire problemes de memòria?

A base de repetir-ho es va quedant. Jo si em quedo en blanc tiro milles. Vaig al següent tema que me'n recordo, intento no saltar-me coses, però passa.

L'altre dia em va passar amb una cançó, no em vaig recordar d'un tros. Vaig començar a fer el tonto i... bé ja tens prou ofici com per esquivar-ho.