Procés de creació d'un monòleg
No es pot començar un monòleg des de zero. Hom no
es posa davant l'ordinador a escriure un monòleg i les idees flueixen sobre la
marxa. Escriure un monòleg necessita un procés previ: l'anotació d'idees. Tal
com apunta Berto Romero a l'entrevista “Se'm van acudint coses que em fan
gràcia, les vaig desenvolupant i després les ajunto totes (...) Però no em poso
a dir - ara vaig a escriure sobre tal cosa -, no m'agrada fer-ho així perquè es
torna tot molt mecànic.”
Això és el que vaig fer jo durant la major part
del procés de creació. Quan se m'acudia una idea la intentava desenvolupar.
D'aquesta manera vaig arribar a tenir unes 10 idees, cada una desenvolupada tal
com creia convenient.
Però aquestes idees, aparentment no tenien relació
entre elles, i per fer una estructura coherent necessitava que estiguessin relacionades
i ben enllaçades entre si. Amb aquest fi vaig escollir les idees que
m'agradaven més i vaig anar trobant un fil conductor entre elles i les vaig
ordenar per crear una història més o menys conjuntada, de manera que vaig
obtenir una estructura coherent.
El següent pas va ser crear la introducció i la
conclusió, amb les seves respectives fórmules de salutació i comiat. Per fer la
conclusió vaig intentar fer-la lligar amb alguna part del monòleg, seguint
l'estructura més típica i efectiva en els monòlegs.
Per acabar, l'últim pas va ser polir el monòleg,
bàsicament a nivell lingüístic, i incorporar els detalls que vaig creure
convenients per millorar-lo. Una lectura repetida del monòleg ajuda molt a
anar-lo millorant amb petits canvis que ajuden a arreglar les parts més fluixes
del text.
Monòleg meu
Hola, bones, sóc l'Albert i
vinc a fer-me el graciós. Tothom que fa monòlegs acaba parlant de la seva
infantesa així que jo no seré menys...
Jo de gran volia ser
monòleg, si, monòleg, ma germana era
enòloga i mon germà ginecòleg i a mi que
no em paraven de dir que deixes de fotre el mono, vaig decidir fer-me monòleg.
I aquí estic després de tants anys fent el mono davant vostre, bé, fent el
monòleg, com jo volia. Enòleg i ginecòleg... és curiós però son professions que
no tenen res a veure. Un es passa la vida tastant vins i a l'altre ja li
agradaria.
Doncs sí jo volia ser
monòleg però vaig arribar a l'institut i els profes em van dir que no, que jo
el que volia ser era monologuista, perquè el monologuista és qui investiga els
monòlegs. Clar allò em va obrir els ulls, havia viscut tota la vida enganyat,
llavors el meu germà és ginecologuista perquè estudia els ginecòlegs, i la cara
que hi va posar la meva amiga quan li vaig dir si m'ensenyava el seu ginecòleg.
-
Jo no en tinc d'això encara- em diu.
-
Doncs noia ja seria hora eh, perquè les mamòlogues ben grans que les tens.
Em va clavar una bufetada d’aquelles
que no piquen, si no que deixen blau directament, una d’aquelles que li fan a
la senyora Camacho i se li salten tots els “botox” de cop.
Aquest va ser un dels molts
traumes infantils que he patit al llarg de la meva infància, però el més gros
de ben segur que va ser el dels reis mags.
Jo mai havia dubtat de l’existència
dels reis mags. El que em preguntava jo de petit era “per què collons els reis
mags passen per totes les cases i se salten la meva!” I enlloc d’això ha de venir
ma mare a les 2 de la matinada, menjar-se els bombons del plat, fotre’s les 3
copes de vi, mig borratxa anar xocant amb les parets del passadís a tirar
l’aigua dels camells pel balcó, agafar un “surtido de galletas” del bolso i
deixar-me’l sobre el sofà.
Que jo ja m’ho ensumava de
lluny que era ma mare, de fet de vegades la sentia dir “He quedat amb el camell
a les 5”. I jo “Ja està, segur que li va a buscar el meu regal als reis d’orient.
I el dia següent pel matí em
despertava sol a casa, els meus pares estaven no sé on, trobava el surtido de
cuétara mal embolicat amb paper de regal amb una nota al costat que deia:
“Bueno fill meu, aquest any
els reis no t’hem portat gaire regals perquè no tenim prou diners i no t’has
rentat cada dia les dents. Has de fer més cas a ta mare i deixar-la en pau quan
et diu que està cansada. Fins l'any que ve,
Els reis mags.
PD: avui no hi seré per
dinar.
Adonar-me que els reis mags
no existien en realitat va ser un alleugeriment. “Almenys no tenen res contra
mi en particular”.
Però jo en realitat no ho
passava malament. Aquell paquet de galetes em feia una il·lusió... sobretot
gràcies a una de les frases que m'ha marcat més durant tota la meva infantesa,
una d’aquelles fal·làcies tan típiques de pare “menja molt i et faràs alt i
fort”. A veure, que ell l’únic que volia és no haver-se de menjar les sobres,
però jo m’ho vaig creure, saps?
I veia als anuncis el típic
culturista, i jo pensant “vaia estómac deu tenir el tio”. Doncs jo m’havia
arribat a pensar que els músculs estaven condicionats pel tipus de dieta que
cadascú seguia, i vaig començar a atipar-me de rajoles de xocolata per les
abdominals, bollos pels bíceps, una pila de cogombres no me’n recordo per a què...
I la veritat és que va funcionar. Notava que em creixien els músculs, però
lànguids, com tristos...
El metge em va desenganyar,
allò no eren abdominals, eren “mitxelins”, i jo el que tenia és sobrepès.
Un dia em van deixar sobre
el parabrises del cotxe un anunci que deia: Tomás Delgado, metge especialista
en dietètica. Carrer general Prim número 14. Vaig pensar, ”aquesta és la meva
oportunitat”. Vaig concertar visita i al cap d’una setmana, d’amagat dels meus
pares, em vaig presentar a la consulta. Vaig arribar, piset a Barcelona, 3r 1a,
un cartell així de gran que posa Tomàs Delgado, Des del primer minuto. Truco a
la porta, m'obre un home obès, però molt obès, i penso:
"coi, si el dietista aconsegueix
aprimar aquest paio ha de ser bo per força.
-
Bon dia,- li dic
-
Bon dia, Albert
-
Hosti, com saps el meu nom? Que ets endeví,
potser?
-
Endeví i doctor. Tomàs, encantat. (em dóna la
mà)
-
Si, tu ets el doctor...(rent). Ah, ja, que de
veritat ets el doctor... mira jo havia
vingut perquè estic buscant la manera d’aprimar-me, però ara he vist que m’he
descuidat la cartera... ja tornaré més tard.
-
No et preocupis... ja m’ho pagaràs una altre
dia.
-
No no, de veritat, i... a més, ma mare està
malalta i clar em necessita.... millor que me’n vagi i torno després.
-
I ara! Ja que has vingut t’ajudaré home,
faltaria més. Vinga, pots passar al meu despatx.
No
tenia escapatòria. Mentre anava entrant vaig pensar: “ara ja sé per què no
posava cap foto a l’anunci el cabró...” Tenia unes pintes del tipus venedor de
còmics de “los Simpson” sabeu? Allò que sota la bata blanca impossible de
cordar pel volum de la seva panxa li veia la samarreta de star wars.
Però
quan vaig entrar al despatx ja em vaig quedar més tranquil, tot formal, ben
net... amb els típics diplomes que tenen els metges a les consultes... se’m va
acudir llegir-ne un parell: “T.Delgado ha aprovat el curs d’aprovisionament per
una crisi zombie” “T.Delgado a batut el record gigaburger amb 23 hamburgueses
en 10 minuts”
-
Així que et vols aprimar... saps què em
funciona millor, a mi?
-
Home, el que es diu funcionar...
-
Oli d’oliva. L’oli d’oliva és el comodí dels
aliments, el salvat per tots de “l’escondite”. Jo de vegades li tiro un raig
d’oli d’oliva al dònut de xocolata per fer-lo més sa.
-
Has provat de posar-te’l per l’orella a veure
si et flueixen millor les idees?
De
cop, el doctor estava mirant els meus anàlisis de sang per fer-me la dieta, em
va mirar i em va dir amb una veu com la de “espanyoles, franco ha muerto” Em
diu:
-
He de consultar cosa, podria ser greu.
Va
girar la cadira d'esquenes a mi, es va posar a parlar sol i va concloure:
–
En Jonny i jo hem deduït que...
–
Qui cony és, en Jonny?- l'interrompo.
–
El gest no va deixar cap dubte. (es toca la
panxa)
–
Parles amb la teva panxa?
–
I ella em respon.
–
Ah, ja... I què t'ha dit?
–
Que t’ho digui ella mateixa: Mire, no le voy
a engañar, usted padece alcáncer.
–
Que tinc quèeee?
–
Alcáncer, si, alcáncer, una mezcla entre
alzeimer y càncer. Perdona eh? Però és que en Jonny és andalús i...
–
i és mortal?
–
No, no... no es mortal.
–
Ah, uf, m’havies espantat molt. Llavors no és
molt greu?
–
Collon si es greu, ya te he dicho que el
alcáncer no es una enfermedad mortal, es inmortal, invencible...
–
Collons! I no tinc cura?
–
Cura? Hombre, supongo que en tu entierro te
asignaran uno. Jonny, deixa'm parlar a mi també tio. (dirigint-se a la panxa)
–
No s'hi pot fer res llavors?
–
No está a mi alcance ayudarte. Eeeeh te ha
gustado eh? Jonny tio, sigues respectuós.
–
Ja veig que hi disfruteu, jo aquí morint-me i
vosaltres rient.
–
Perdona noi, però mira, el Jonny i jo estem
avorrits ja de arreglar cames trencades i mirar sèries japoneses. Un cas com el
teu ens dóna un “subidón...” Mira, tu no pateixis, que d'aquí a uns dies ni
te'n recordaràs que tens la malaltia.
–
Si fos tan fàcil oblidar-me'n...
–
No no, és que amb l'alcáncer que pateixes,
literalment no te'n recordaràs.
De
cop el metge es va il·luminar i de la seva panxa en va sortir un fum blanc.
Vaig pensar que ja m'havia arribat l'hora. Però el fum es va anar condensant i
va agafar forma així com... bé la forma que tenen els genis. I em va dir:
-
Sóc el geni Jonny i et concediré un últim
desig.
Li
vaig dir:
-
Home, a mi sempre m'havia fet gràcia ser
humorista.- I em diu:
-
T'agraden els monòlegs?
I
aquí estic, fent el mono davant vostre. Bé, fent el monòleg, com jo volia.