dilluns, 9 de desembre del 2013

Procés de creació i monòleg meu

He fet el que he pogut amb el meu monòleg. Sé que és molt millorable però jo no sóc capaç de millorar-lo molt a hores d'ara.




Procés de creació d'un monòleg

No es pot començar un monòleg des de zero. Hom no es posa davant l'ordinador a escriure un monòleg i les idees flueixen sobre la marxa. Escriure un monòleg necessita un procés previ: l'anotació d'idees. Tal com apunta Berto Romero a l'entrevista “Se'm van acudint coses que em fan gràcia, les vaig desenvolupant i després les ajunto totes (...) Però no em poso a dir - ara vaig a escriure sobre tal cosa -, no m'agrada fer-ho així perquè es torna tot molt mecànic.”
Això és el que vaig fer jo durant la major part del procés de creació. Quan se m'acudia una idea la intentava desenvolupar. D'aquesta manera vaig arribar a tenir unes 10 idees, cada una desenvolupada tal com creia convenient.
Però aquestes idees, aparentment no tenien relació entre elles, i per fer una estructura coherent necessitava que estiguessin relacionades i ben enllaçades entre si. Amb aquest fi vaig escollir les idees que m'agradaven més i vaig anar trobant un fil conductor entre elles i les vaig ordenar per crear una història més o menys conjuntada, de manera que vaig obtenir una estructura coherent.
El següent pas va ser crear la introducció i la conclusió, amb les seves respectives fórmules de salutació i comiat. Per fer la conclusió vaig intentar fer-la lligar amb alguna part del monòleg, seguint l'estructura més típica i efectiva en els monòlegs.
Per acabar, l'últim pas va ser polir el monòleg, bàsicament a nivell lingüístic, i incorporar els detalls que vaig creure convenients per millorar-lo. Una lectura repetida del monòleg ajuda molt a anar-lo millorant amb petits canvis que ajuden a arreglar les parts més fluixes del text.
 
Monòleg meu


Hola, bones, sóc l'Albert i vinc a fer-me el graciós. Tothom que fa monòlegs acaba parlant de la seva infantesa així que jo no seré menys...
Jo de gran volia ser monòleg, si, monòleg,  ma germana era enòloga i mon germà ginecòleg  i a mi que no em paraven de dir que deixes de fotre el mono, vaig decidir fer-me monòleg. I aquí estic després de tants anys fent el mono davant vostre, bé, fent el monòleg, com jo volia. Enòleg i ginecòleg... és curiós però son professions que no tenen res a veure. Un es passa la vida tastant vins i a l'altre ja li agradaria.
Doncs sí jo volia ser monòleg però vaig arribar a l'institut i els profes em van dir que no, que jo el que volia ser era monologuista, perquè el monologuista és qui investiga els monòlegs. Clar allò em va obrir els ulls, havia viscut tota la vida enganyat, llavors el meu germà és ginecologuista perquè estudia els ginecòlegs, i la cara que hi va posar la meva amiga quan li vaig dir si m'ensenyava el seu ginecòleg.
  -         Jo no en tinc d'això encara- em diu.
  -         Doncs noia ja seria hora eh, perquè les mamòlogues ben grans que les tens.
Em va clavar una bufetada d’aquelles que no piquen, si no que deixen blau directament, una d’aquelles que li fan a la senyora Camacho i se li salten tots els “botox” de cop.
Aquest va ser un dels molts traumes infantils que he patit al llarg de la meva infància, però el més gros de ben segur que va ser el dels reis mags.
Jo mai havia dubtat de l’existència dels reis mags. El que em preguntava jo de petit era “per què collons els reis mags passen per totes les cases i se salten la meva!” I enlloc d’això ha de venir ma mare a les 2 de la matinada, menjar-se els bombons del plat, fotre’s les 3 copes de vi, mig borratxa anar xocant amb les parets del passadís a tirar l’aigua dels camells pel balcó, agafar un “surtido de galletas” del bolso i deixar-me’l sobre el sofà.
Que jo ja m’ho ensumava de lluny que era ma mare, de fet de vegades la sentia dir “He quedat amb el camell a les 5”. I jo “Ja està, segur que li va a buscar el meu regal als reis d’orient.
I el dia següent pel matí em despertava sol a casa, els meus pares estaven no sé on, trobava el surtido de cuétara mal embolicat amb paper de regal amb una nota al costat que deia:
“Bueno fill meu, aquest any els reis no t’hem portat gaire regals perquè no tenim prou diners i no t’has rentat cada dia les dents. Has de fer més cas a ta mare i deixar-la en pau quan et diu que està cansada. Fins l'any que ve,
Els reis mags.
PD: avui no hi seré per dinar.
Adonar-me que els reis mags no existien en realitat va ser un alleugeriment. “Almenys no tenen res contra mi en particular”.
Però jo en realitat no ho passava malament. Aquell paquet de galetes em feia una il·lusió... sobretot gràcies a una de les frases que m'ha marcat més durant tota la meva infantesa, una d’aquelles fal·làcies tan típiques de pare “menja molt i et faràs alt i fort”. A veure, que ell l’únic que volia és no haver-se de menjar les sobres, però jo m’ho vaig creure, saps?
I veia als anuncis el típic culturista, i jo pensant “vaia estómac deu tenir el tio”. Doncs jo m’havia arribat a pensar que els músculs estaven condicionats pel tipus de dieta que cadascú seguia, i vaig començar a atipar-me de rajoles de xocolata per les abdominals, bollos pels bíceps, una pila de cogombres no me’n recordo per a què... I la veritat és que va funcionar. Notava que em creixien els músculs, però lànguids, com tristos...
El metge em va desenganyar, allò no eren abdominals, eren “mitxelins”, i jo el que tenia és sobrepès.
Un dia em van deixar sobre el parabrises del cotxe un anunci que deia: Tomás Delgado, metge especialista en dietètica. Carrer general Prim número 14. Vaig pensar, ”aquesta és la meva oportunitat”. Vaig concertar visita i al cap d’una setmana, d’amagat dels meus pares, em vaig presentar a la consulta. Vaig arribar, piset a Barcelona, 3r 1a, un cartell així de gran que posa Tomàs Delgado, Des del primer minuto. Truco a la porta, m'obre un home obès, però molt obès, i penso:
"coi, si el dietista aconsegueix aprimar aquest paio ha de ser bo per força.
-          Bon dia,- li dic
-          Bon dia, Albert
-          Hosti, com saps el meu nom? Que ets endeví, potser?
-          Endeví i doctor. Tomàs, encantat. (em dóna la mà)
-          Si, tu ets el doctor...(rent). Ah, ja, que de veritat ets el doctor...  mira jo havia vingut perquè estic buscant la manera d’aprimar-me, però ara he vist que m’he descuidat la cartera... ja tornaré més tard.
-          No et preocupis... ja m’ho pagaràs una altre dia.
-          No no, de veritat, i... a més, ma mare està malalta i clar em necessita.... millor que me’n vagi i torno després.
-          I ara! Ja que has vingut t’ajudaré home, faltaria més. Vinga, pots passar al meu despatx.
No tenia escapatòria. Mentre anava entrant vaig pensar: “ara ja sé per què no posava cap foto a l’anunci el cabró...” Tenia unes pintes del tipus venedor de còmics de “los Simpson” sabeu? Allò que sota la bata blanca impossible de cordar pel volum de la seva panxa li veia la samarreta de star wars.
Però quan vaig entrar al despatx ja em vaig quedar més tranquil, tot formal, ben net... amb els típics diplomes que tenen els metges a les consultes... se’m va acudir llegir-ne un parell: “T.Delgado ha aprovat el curs d’aprovisionament per una crisi zombie” “T.Delgado a batut el record gigaburger amb 23 hamburgueses en 10 minuts”
-          Així que et vols aprimar... saps què em funciona millor, a mi?
-          Home, el que es diu funcionar...
-          Oli d’oliva. L’oli d’oliva és el comodí dels aliments, el salvat per tots de “l’escondite”. Jo de vegades li tiro un raig d’oli d’oliva al dònut de xocolata per fer-lo més sa.
-          Has provat de posar-te’l per l’orella a veure si et flueixen millor les idees?
De cop, el doctor estava mirant els meus anàlisis de sang per fer-me la dieta, em va mirar i em va dir amb una veu com la de “espanyoles, franco ha muerto” Em diu:
-          He de consultar cosa, podria ser greu.
Va girar la cadira d'esquenes a mi, es va posar a parlar sol i va concloure:
        En Jonny i jo hem deduït que...
        Qui cony és, en Jonny?- l'interrompo.
        El gest no va deixar cap dubte. (es toca la panxa)
        Parles amb la teva panxa?
        I ella em respon.
        Ah, ja... I què t'ha dit?
        Que t’ho digui ella mateixa: Mire, no le voy a engañar, usted padece alcáncer.
        Que tinc quèeee?
        Alcáncer, si, alcáncer, una mezcla entre alzeimer y càncer. Perdona eh? Però és que en Jonny és andalús i...
        i és mortal?
        No, no... no es mortal.
        Ah, uf, m’havies espantat molt. Llavors no és molt greu?
        Collon si es greu, ya te he dicho que el alcáncer no es una enfermedad mortal, es inmortal, invencible...
        Collons! I no tinc cura?
        Cura? Hombre, supongo que en tu entierro te asignaran uno. Jonny, deixa'm parlar a mi també tio. (dirigint-se a la panxa)
        No s'hi pot fer res llavors?
        No está a mi alcance ayudarte. Eeeeh te ha gustado eh? Jonny tio, sigues respectuós.
        Ja veig que hi disfruteu, jo aquí morint-me i vosaltres rient.
        Perdona noi, però mira, el Jonny i jo estem avorrits ja de arreglar cames trencades i mirar sèries japoneses. Un cas com el teu ens dóna un “subidón...” Mira, tu no pateixis, que d'aquí a uns dies ni te'n recordaràs que tens la malaltia.
        Si fos tan fàcil oblidar-me'n...
        No no, és que amb l'alcáncer que pateixes, literalment no te'n recordaràs.
De cop el metge es va il·luminar i de la seva panxa en va sortir un fum blanc. Vaig pensar que ja m'havia arribat l'hora. Però el fum es va anar condensant i va agafar forma així com... bé la forma que tenen els genis. I em va dir:
-                     Sóc el geni Jonny i et concediré un últim desig.
Li vaig dir:
-                     Home, a mi sempre m'havia fet gràcia ser humorista.- I em diu:
-                     T'agraden els monòlegs?

I aquí estic, fent el mono davant vostre. Bé, fent el monòleg, com jo volia.

Monòleg de Luís Pedrahita i comentari




El hombre, desde sus orígenes, siempre ha deseado saber lo que es una naranja. Arrojad luz sobre el tema, pero es imposible.
Ya lo dijo el poeta: qué lástima ser luciérnaga y tener una luz en el culo, alumbrando a ese ojo que allá donde mire todo lo ve oscuro. No sabemos nada. No sabemos nada de las naranjas. ¿Qué sabemos de las naranjas? “Que son naranjas”. Ya, pero, ¿Qué fue antes, el color o la fruta? ¿Llamamos naranja a la naranja por el naranja? ¿O llamamos naranja al naranja por la naranja? ¿Eh? Es que no se puede saber, no se puede saber...
Habría que ver fósiles de la época, estudiar fósiles. ¿Hay algún arqueólogo en la sala? Nunca vienen arqueólogos al club de la comedia. Pero es normal, estarán en Grecia que creo que han descubierto una ruina nueva ahora.
Habría que ver fósiles de la época, de la época de las naranjas, del “naranjoceno”. Hace millones de años, precisamente de esa época es la fruta escarchada, la naranja escarchada, que hoy nadie se come en navidad.
Fósiles de aquellos homínidos chepudos, peludos, encorvados, que recorrían la faz de la tierra con aquellos andares peculiares... (Imita a un homínid)
Si no hay arqueólogos me lo invento. Y aquellos homínidos recorrían la faz de la tierra, sin herramientas de comunicación poniendo nombres a las cosas que se iban encontrando. Y por primera vez, delante de un naranjo, dijo uno...
                    Eeeeh (grunyint)
Y dice el otro:
                    ¿Eeh de qué?
Y dice:
                    Eeeeeh naranja
Y el otro:
                    Eeeeh naranja... ¿Lo dices por la fruta?
No sabemos nada de las naranjas, nada... ¿Qué sabemos?, ¿Qué sabemos?
Son redondas, como las aspirinas; tienen vitamina C, como las aspirinas; son perfectas para cuando a tu pareja le duele la cabeza, si porque ella coge una aspirina y se la toma y tu coges una naranja y te la pelas.
Sabemos que sirven para hacer zumo, lo que no sabemos es: ¿Por qué ese zumo en un bar está a precio de barril de Brendt? 4.75 un zumo, oye, que tienes que exprimir una naranja, no un tigre. Y además ni siquiera la exprimes tú, que la exprime una máquina gigante, y del infierno, con toboganes y cuchillas... No se me ocurre una muerte más cruel para una naranja. No, que va ilusionada, dice “Ala, un tobogan! Iuuuuu ptffff”
Bueno, puede que haya una cosa más cruel, una cosa más cruel, el exprimidor de casa, el casero, el eléctrico ese que estás ahí “ñaaaeeeeeaaa” (soroll d'un exprimidor) Y te asalta una duda que es: ¿Hasta cuando se puede exprimir una naranja? La ONU debería tomar cartas en el asunto porque hay gente que se pasa. Hay gente que la deja más fina que la placenta de un hámster. Además esto está exprimiendo, tú estás ahí “ñaaaeeaaa” (soroll d'un exprimidor) esto exprime hacia la izquierda “ñeeeaaaa” y cuando no puede más hace “ñiiii” y exprime hacia la derecha, es como el sistema electoral español, igual.
Y luego está el zumo de bote, que pone “zumo de naranja 100 % natural”. Qué huevos, ¿No? El que diga que eso sabe a naranja es que no ha probado una naranja en su vida. Eso sabe... a mueble de madera recién pintado. Y el que diga que no es que no ha probado un mueble de madera recién pintado en su vida. Un sabor entre madera y pintura... como aquella bebida de polvos, no sé si os acordáis, que venía en un sobre metálico como los cartuchos de tinta de la impresora. No voy a decir marcas, solo diré que era la bebida comercial más parecida al veneno que ha existido jamás. Aquello era tan químico... Aquello era tan químico que tú te bebías un litro entero y meabas frenadol. No sabemos nada de las naranjas, ¿Qué sabemos? ¿Sabéis algo?
Han tenido hijas, sí, las mandarinas. Pero ¿Qué ley azarosa rige qué mandarina lleva pegatina y qué mandarina no? ¿Eso como va? No tengo ni idea ¿eh?, me imagino un tío en la cadena de montaje de mandarinas con una pistola de pegatinas, viendo pasar y diciendo:
“esta no, esta no, esta no, esta sí” (fa soroll de disparar una enganxina i bufa la pistola). “Esta no, esta no, esta no, esta no, esta sí.” (fa soroll de disparar una enganxina) “Esta no, esta no, esta no, esta no, esta papelito (fa soroll d'embolicar la mandarina amb un paper) Para qué es ese papelito fino, blanquecino, que va la mandarina humillada, va disfrazada de polvorón, ¿Para qué es ese papel? Y dice “es para proteger la piel”. Pues se lo pongan los alemanes en Benidorm.
Hay dos tipos, hay dos tipos de piel de mandarina. Está la mandarina de piel prieta, esa mandarina que lleva la piel tres tallas menos, que tú la ves y dices “mandarina... no te tenías que haber puesto esta piel, vas marcando gajo.”
La culpa es de los padres, que las visten como frutas. Esa mandarina de piel prieta que nada más verla dices “Va a costar pelarla”. Te tienes que ganar la piel a golpe de uña, centímetro a centímetro, y cuando terminas de pelar la mandarina te huelen las uñas a naranja durante tres meses. Un consejo, ese día te las cortas y te valen de ambientador para el coche.
Luego está la mandarina de piel gruesa, la mandarina esa que lleva la piel tres tallas más. Esa mandarina de piel rapera, va ahí sobrada, holgada, la piel, la puedes pellizcar si quieres, hincar la uña, la agitas y está suelta a dentro hace “tutupuntunpun...” (representa el soroll) Es como cuando agitas la cabeza de una modelo, que hace “tutupuntunpun...” (representa el soroll)
¿Hay alguna modelo en la sala? Es para explicarle el chiste, nada más, ¿eh?
Y ahora que ya sabemos lo que es una naranja, cada uno que busque su otra mitad. A veces será dulce, a veces será amarga, os clavaréis las uñas, os dejaréis la piel, y tened por seguro que os exprimirán primero por la izquierda y después por la derecha.
Muchas gracias señores.


Lín. 1-5: introducció.
-       Lín. 1-2: Plantejament del tema.
-       Lín. 3-4: Frase còmica amb el doble sentit de la paraula ull, sense relació amb el tema que exposarà.
Lín. 6-31: L’origen de la paraula “naranja”
-       Lín. 6-9: Plantejament de la pregunta. “què va ser abans, la fruita o el color?”
-       Lín. 12-13: Acudit sobre la crisi grega basat en el doble significat de la paraula “ruina”.
-       Lín. 14-15: Adaptació de la forma típica de les èpoques prehistòriques (“holoceno”, “paleoceno”, etc.) a la hipotètica època de les taronges.
-       Lín. 20: Interpretció còmica de la manera de caminar d’un prehistòric.
-       Lín. 21: Acudit fent referència a l’observació anterior de que no hi havia cap arqueòleg a la sala.
-       Lín 25-31: Representació mitjançant un diàleg de la invenció del mot “naranja”.
Lín. 32-35: comparació de les taronges amb les aspirines.
-       Lín. 35: acaba l’enumeració de semblances amb un acudit provinent del doble sentit del verb “pelar” i també de les poques ganes de sexe que té una dona amb mal de cap.
Lín. 36-60: Comentaris sobre el suc de taronja.
-       Lín. 36-49: Reflexions sobre el suc de taronja espremut al moment.
-     Lín. 37: Crítica al preu del suc de taronja comparant-la amb exprimir un tigre.
-     Lín. 38-39: canvi de context de les màquines espremedores des del punt de vista de les taronges, imaginant-les així com un infern per elles.
-     Lín. 40: Personificació còmica de les taronges al passar per l’espremedora.
-     Lín. 43-44: Pregunta retòrica.
-     Lín. 44-45: Personificació graciosa on implica a la ONU en el tema del “mal tracte a les taronges”
-     Lín 45-46: Comparació de una taronja massa exprimida amb la placenta d’un hàmster.
-     Lín. 46-49: Acudit fruit de la comparació entre l’espremedora de taronges i el sistema electoral espanyol. Crítica a la política.
-     Lín. 50-60: Reflexions sobre el suc de taronja de pot.
-      Lín. 50: Mofa a la etiqueta “100 % natural” dels sucs de pot.
-      Lín. 54-55: Acudit amb l’expressió “No ho ha provat en la sa seva             vida”
-     Lín. 58-59: Acudit comparant el frenadol amb una beguda artificial amb gust de taronja (segurament el tanque)
-     Lín.: Pregunta que introdueix el següent subtema.
-     Lín.: Representació còmica de com funciona l'etiquetat de les mandarines (també quan s'emboliquen amb paper).
-     Lin.: Personificació, ja que atribueix a una mandarina l'estat d'humiliació.
-     Lín.: Acudit fent referència al paper de les mandarines i com se'ls crema la pell als Alemanys a Benidorm.
-     Lín.: Distinció entre dos tipus de mandarina segons la pell.
-     Lín.: Comentaris sobre les mandarines de pell estreta.
-     Lín.: Personificació al atribuir talles (com les de roba de persona) a les pells de mandarina i suposant que la mandarina escull la seva pell.
-     Lín.: Acudit tret de l'expressió “vestir como una fruta.”
-     Lín.: Acudit a partir de l'olor que queda a les ungles al pelar una mandarina.
-     Lín.: Comentaris sobre la mandarina de pell ampla.
-     Lín.: Personificació al tornar a parlar de talles de pell de mandarina, relació entre la pell ampla i la roba rapera.
-     Lín.: Representació del soroll de beat box, relacionant-lo amb el soroll de sacsejar una mandarina.
-     Lín.: Relació del soroll de sacsejar una mandarina amb el de sacsejar el cap d'una model, seguint el tòpic que les models tenen el cervell petit.
-     Lín.: Pregunta retòrica i continuació de l'acudit anterior donant per suposat que una model no hauria entès l'acudit.
-     Lín.: Conclusió a base d'elements anteriors del monòleg.
-     Lín.: Joc amb el doble sentit de les frases “clavar las uñas” i “dejarse la piel”.
-     Acudit final fent referència a la comparació anterior entre el sistema electoral espanyol i l'espremedora de taronges.

Comentari

Luís Pedrahita té un estil molt característic. Adopta una postura de setciències, contràriament a molts monologuistes, que prefereixen fer-se els tontos.
Utilitza una veu falsa, molt forçada, com a part del personatge que ha creat per representar els monòlegs.
La temàtica el distingeix molt de la majoria de monologuistes, ja que mai parla d'anècdotes pròpies. Ell analitza fets de la vida quotidiana amb un humor molt subtil i intel·ligent.
Sovint fa preguntes al públic que respondrà ell a continuació en clau d'humor. En aquest monòleg, per exemple, pregunta: “Qué fue antes, el color o la fruta?”
o “Hasta cuando se puede exprimir una naranja?”
Luís Pedrahita utilitza molt les representacions. Imita sorolls (soroll de l'espremedora, veu d'un homínid) i també representa accions (caminar d'un homínid, etiquetatge de les mandarines).
Un gran assoliment del monòleg comentat que també podem observar en altres monòlegs de l'autor és que el tema és només un i molt concret. En aquest cas parla de les taronges i les mandarines, un tema que a priori no dóna tant de sí com per construir un monòleg de 10 minuts.
A diferència del monòleg de Berto Romero, aquest és més explicatiu, i només hi ha un diàleg en tot el text.
La introducció i conclusió són molt encertades, l'estructura perfecte i la qualitat dels acudits molt bona. Tot això fa d'aquest monòleg un dels millors escrits en llengua espanyola.