Humor theory

Humor theory

Pràcticament tots els filòsofs més importants del passat han estudiat la naturalesa de l'humor. Incontables hores han estat ocupades desxifrant els misteris del riure. Però el misteri segueix essent un misteri. Durant milers d'anys, només la superfície de la qüestió s'ha pogut escarbar, la resposta completa s'ens escapa.
El mecanisme de l'acudit és tant misteriós per a nosaltres com ho era per els nostres avantpassats.
- estupendo! - 

Història

La primera manifestació del sentit de l’humor de la que tenim constància la trobem a l’antic Egipte, i s’ha vist que no era molt diferent de l’actual. Tenien sàtires polítiques, paròdies, i fins i tot humor negre.

Plató (427-348 aC) fou el primer gran filòsof interessat en l’estudi del sentit de l’humor.

La seva opinió sobre el tema era clarament negativa: plató no veia res positiu en el sentit de l’humor.

Creia que aquesta emoció està basada en la malvolença i l’enveja, en particular el riure causat per l’infortuni dels altres o la mofa a algú de menor classe social.

Aristòtil (384-322 aC) creia que l’humor podia ser beneficiós en petites dosis. Segons ell, l’humor prové d’assenyalar els errors o deformacions d’alguna cosa sense perjudicar ni fer mal als altres.

Quintilià (35-100 dC) fou un gran estudiós del sentit de l’humor. Ell defensava que l’humor està format per una mescla de veritats i mentides.

Durant l’edat mitjana no hi ha estudis sobre el tema.

Thomas Hobbes (1588-1679) va desenvolupar els punts de vista de Plató i Aristòtil de que el sentit de l’humor està relacionat amb l’estatus social i la superioritat entre les persones d’un grup.

Kant (1724-1804) explicava que “el riure és una emoció sorgida del canvi sobtat des de una ansiosa expectativa cap al RES”, això es pot explicar en qualsevol acudit. Per exemple, en l’acudit “va un cargol i derrapa” en la primera part es creen unes expectatives: hi ha moltes coses que pot fer un cargol, podem prendre la història com a vertadera. Tot seguit, quan ens diuen que el cargol derrapa, la anècdota ens decep, és impossible que un cargol derrapi, les expectatives es desfan i la història perd el sentit. Llavors no queda RES, ja hem entès la història, ja no té cap interès.

Això és el que ens crea el riure segons Kant. La gràcia de l’acudit està sempre en aquesta última acció que ens canvia la història des de les expectatives cap al RES.

Però no totes les històries absurdes són gracioses, Kant va intentar delinear la manera com han d’estar presentades aquestes absurditats per produir el riure de l’espectador.

Herbert Spencer (1820-1902) va estudiar l’estructura de les situacions que ens provoquen el riure. Segons Spencer, el riure pot estar causat per un gran rang d’emocions (no sempre agradables) que provoquen fortes agitacions emocionals i una acumulació d’energia nerviosa. Aquesta energia necessita escapar i ho fa pels músculs que, per la seva poca massa, tenen una menor inèrcia: els músculs de la boca i els de l’aparell respiratori. Si aquests canals són insuficients, tot el cos pot començar a agitar-se en convulsions.

Arthur Schopenhauer  (1788-1860) va desenvolupar la “teoria de l’absurd”.

Schopenhauer afirmava que la causa del riure és la no-correspondència entre la cosa real en qüestió i el concepte abstracte al qual l’associem.

Sigmund Freud (1856-1939) té una enorme contribució a l’anàlisi del sentit de l’humor. Freud relacionava el sentit de l’humor sobretot amb l’obtenció de plaer davant d’adversitats.

Altres estudiosos del tema van arribar a la conclusió que l’humor era un mecanisme de defensa contra els tabús de la societat (D. Flagel, M. Choicie) o que l’humor era una experiència de retorn a la infantesa (E. Kris).

D. Levine i R. Closer afirmaven que tot tipus d’humor conté certa agressivitat, al contrari que M. Eastman, que defensava l’humor com una simple via d’escapament a la desagradable realitat.

Ludovici i Albert Rapp van aprofundir en l’aspecte més sinistre i agressiu del sentit de l’humor.

Henri Bergson (1859-1941) va arribar a la conclusió que el riure perd tot el sentit quan es treu d’un context social. Un home solitari mai riurà. Per posar un exemple, un paisatge pot ser bonic, repulsiu, tenebrós, alegre... però mai serà graciós. Aquest punt de vista encara és adoptat per tots els estudiosos actuals.

Bergson també mantenia que cada fet graciós implica una contradicció.

Arthur Koestler i John Morreall van contestar la teoria de Bergson sobre el rol social del riure. Afirmaven que coses inanimades no relacionades amb les persones també poden ser gracioses, per exemple, obrir la nevera i trobar-hi una pilota de rugbi.  Segons ells el riure té un paper en la nostra lluita per la supervivència i la lluita contra els infortunis.

L. Karassev va separar el riure en dos tipus diferents.

El primer, “riure del cos”, es mostra quan una persona expressa felicitat, entusiasme. Aquest tipus de riure és present en alguns animals també.

La segona classe de riure segons Karassev és el “riure de la ment”. Està associat amb la avaluació de la comicitat d’una situació. Es podria dir que és una unió entre emoció i reflexió.

Victor Raskin i Salvatore Attardo van desenvolupar la teoria semàntica del sentit de l’humor. Segons Attardo, “ l’objectiu de la teoria semàntica del sentit de l’humor és la determinació de les condicions suficients i necessàries per a que un text sigui graciós.

Segons les idees d’aquests autors, l’efecte humorístic apareix a causa de la sobtada juxtaposició en la ment de dos conceptes sense relació formant una bisociació

“bisociació – intersecció en la ment de dos contextos disjuntius però lògicament justificats”.

Riem quan dos contextos completament dissonants comencen a semblar connectats mitjançant bisociació.  Segons aquesta teoria, l’efecte humorístic es presenta si sorgeixen les següents condicions:

1-    El text té total o parcial coherència.

2-    Dos parts del text són incongruents en un particular sentit.

Segons Raskin i Attardo, “tot text humorístic té un element de incongruència i un element de resolució”.

Per entendre-ho pot fer falta un exemple.

-Com s’amaga un elefant a dalt d’un cirerer?

-Pintant-se les ungles de vermell.

De incongruències en trobem més d’una: un elefant no pot pujar dalt d’un cirerer. A més, pintar-se les ungles no serveix de res, degut a la grandària de l’elefant.

L’element de resolució és la segona part de l’acudit, tot i que la resolució en si ja és incongruent.