Humor theory
Pràcticament tots els filòsofs més importants del passat han estudiat la naturalesa de l'humor. Incontables hores han estat ocupades desxifrant els misteris del riure. Però el misteri segueix essent un misteri. Durant milers d'anys, només la superfície de la qüestió s'ha pogut escarbar, la resposta completa s'ens escapa.
El mecanisme de l'acudit és tant misteriós per a nosaltres com ho era per els nostres avantpassats.
- estupendo! -
Història
La primera manifestació del sentit de l’humor de la que
tenim constància la trobem a l’antic Egipte, i s’ha vist que no era molt
diferent de l’actual. Tenien sàtires polítiques, paròdies, i fins i tot humor
negre.
Plató
(427-348 aC) fou el primer gran filòsof interessat en l’estudi del sentit de
l’humor.
La seva opinió sobre el tema era clarament negativa:
plató no veia res positiu en el sentit de l’humor.
Creia que aquesta emoció està basada en la malvolença i
l’enveja, en particular el riure causat per l’infortuni dels altres o la mofa a
algú de menor classe social.
Aristòtil
(384-322 aC) creia que l’humor podia ser beneficiós en petites dosis. Segons
ell, l’humor prové d’assenyalar els errors o deformacions d’alguna cosa sense
perjudicar ni fer mal als altres.
Quintilià
(35-100
dC) fou un gran estudiós del sentit de l’humor. Ell defensava que l’humor està
format per una mescla de veritats i mentides.
Durant l’edat mitjana no hi ha estudis sobre el tema.
Thomas
Hobbes (1588-1679) va desenvolupar els punts de vista de Plató i
Aristòtil de que el sentit de l’humor està relacionat amb l’estatus social i la
superioritat entre les persones d’un grup.
Kant
(1724-1804)
explicava que “el riure és una emoció
sorgida del canvi sobtat des de una ansiosa expectativa cap al RES”, això
es pot explicar en qualsevol acudit. Per exemple, en l’acudit “va un cargol i
derrapa” en la primera part es creen unes expectatives: hi ha moltes coses que
pot fer un cargol, podem prendre la història com a vertadera. Tot seguit, quan
ens diuen que el cargol derrapa, la anècdota ens decep, és impossible que un
cargol derrapi, les expectatives es desfan i la història perd el sentit.
Llavors no queda RES, ja hem entès la història, ja no té cap interès.
Això és el que ens crea el riure segons Kant. La gràcia
de l’acudit està sempre en aquesta última acció que ens canvia la història des
de les expectatives cap al RES.
Però no totes les històries absurdes són gracioses, Kant
va intentar delinear la manera com han d’estar presentades aquestes absurditats
per produir el riure de l’espectador.
Herbert
Spencer (1820-1902) va estudiar l’estructura de les situacions
que ens provoquen el riure. Segons Spencer, el riure pot estar causat per un
gran rang d’emocions (no sempre agradables) que provoquen fortes agitacions
emocionals i una acumulació d’energia nerviosa. Aquesta energia necessita
escapar i ho fa pels músculs que, per la seva poca massa, tenen una menor inèrcia:
els músculs de la boca i els de l’aparell respiratori. Si aquests canals són
insuficients, tot el cos pot començar a agitar-se en convulsions.
Arthur
Schopenhauer (1788-1860)
va desenvolupar la “teoria de l’absurd”.
Schopenhauer afirmava que la causa del riure és la
no-correspondència entre la cosa real en qüestió i el concepte abstracte al
qual l’associem.
Sigmund
Freud (1856-1939) té una enorme contribució a l’anàlisi del
sentit de l’humor. Freud relacionava el sentit de l’humor sobretot amb l’obtenció
de plaer davant d’adversitats.
Altres estudiosos del tema van arribar a la conclusió que
l’humor era un mecanisme de defensa contra els tabús de la societat (D. Flagel, M. Choicie) o que l’humor
era una experiència de retorn a la infantesa (E. Kris).
D.
Levine i R. Closer afirmaven que tot tipus d’humor conté certa
agressivitat, al contrari que M. Eastman, que defensava l’humor com una simple
via d’escapament a la desagradable realitat.
Ludovici
i Albert Rapp van aprofundir en l’aspecte més sinistre i
agressiu del sentit de l’humor.
Henri
Bergson (1859-1941) va arribar a la conclusió que el riure perd
tot el sentit quan es treu d’un context social. Un home solitari mai riurà. Per
posar un exemple, un paisatge pot ser bonic, repulsiu, tenebrós, alegre... però
mai serà graciós. Aquest punt de vista encara és adoptat per tots els
estudiosos actuals.
Bergson
també mantenia que cada fet graciós implica una contradicció.
Arthur
Koestler i John Morreall van contestar la teoria de Bergson
sobre el rol social del riure. Afirmaven que coses inanimades no relacionades
amb les persones també poden ser gracioses, per exemple, obrir la nevera i
trobar-hi una pilota de rugbi. Segons
ells el riure té un paper en la nostra lluita per la supervivència i la lluita
contra els infortunis.
L.
Karassev va separar el riure en dos tipus diferents.
El primer, “riure del cos”, es mostra quan una persona
expressa felicitat, entusiasme. Aquest tipus de riure és present en alguns
animals també.
La segona classe de riure segons Karassev és el “riure de
la ment”. Està associat amb la avaluació de la comicitat d’una situació. Es
podria dir que és una unió entre emoció i reflexió.
Victor
Raskin i Salvatore
Attardo van desenvolupar la teoria semàntica del sentit de l’humor. Segons
Attardo, “ l’objectiu de la teoria semàntica del sentit de l’humor és la
determinació de les condicions suficients i necessàries per a que un text sigui
graciós.
Segons les idees d’aquests autors, l’efecte humorístic
apareix a causa de la sobtada juxtaposició en la ment de dos conceptes sense
relació formant una bisociació
“bisociació – intersecció en la ment de dos contextos
disjuntius però lògicament justificats”.
Riem quan dos contextos completament dissonants comencen
a semblar connectats mitjançant bisociació. Segons aquesta teoria, l’efecte humorístic es
presenta si sorgeixen les següents condicions:
1- El
text té total o parcial coherència.
2- Dos
parts del text són incongruents en un particular sentit.
Segons Raskin i Attardo, “tot text humorístic té un
element de incongruència i un element de resolució”.
Per entendre-ho pot fer falta un exemple.
-Com s’amaga un elefant a dalt d’un cirerer?
-Pintant-se les ungles de vermell.
De incongruències en trobem més d’una: un elefant no pot
pujar dalt d’un cirerer. A més, pintar-se les ungles no serveix de res, degut a
la grandària de l’elefant.
L’element de resolució és la segona part de l’acudit, tot
i que la resolució en si ja és incongruent.
Aquí aniré posant fragments del llibre que trobi interessants pel meu treball. aquest fragment pertany al pròleg i és força motivador.
ResponEliminaEl text que em vas passar tu i aquest llibre que he trobat poden ser un bon punt de partida del treball. Hi trobaré multitud d'enllaços i referències que m'aniran bé, ja que al google costa molt trobar coses que valguin la pena.
ResponEliminaEl problema és l'idioma però ja em vaig espavilant.
OK! Estaria bé que fessis ja un índex del que vols fer, així com marcar-te uns quants objectius que vulguis aconseguir amb el treball. Aixó t'ajudarà a saber quina informació t'interesa. També és important que et possis en contacte amb algun professional de la matèria per a què et donis algunes pautes.
ResponEliminaedito:
ResponEliminavaig avançant amb la història del sentit de l'humor, ben sintetitzada en aquest llibre.
No necessitaré extendre'm més en el tema, potser més aviat retallaré coses si veig que no són rellevants.
edito 2:
ResponEliminaJa he acabat amb la informació sobre la història, falta treure les informacions innecessàries i passar-ho a net.